Psicoanàlisi

Per a la consecució dels fins que la psicoanàlisi persegueix, continua sent necessari el que Jacques Lacan va dir fa gairebé sis dècades: restaurar el tall tallant de la veritat de la praxi freudiana, per així denunciar desviacions, ratificar compromisos i evitar degradacions. L’objectiu és triple, però la tàctica, una: l’assídua crítica.

Que la psicoanàlisi romangui oberta a la contrastació dels seus preceptes, a la reformulació de les seves concepcions i a la reflexió dels seus postulats des d’altres sabers, contemporitza amb allò que fa d’antídot a la dogmatització. Parlem de reflexionar sobre allò psicoanalític en el seu vessant metapsicològic ja que se sap que al camp clínic es treballa amb un discurs que no hauria de ser reflexiu.

El pensament crític és solidari de l’escepticisme del psicoanalista. On tots dos divergeixen és en allò relatiu al judici: mentre l’analista s’absté d’enunciar-ho, el pensament crític ho formula. Cal entendre que ens referim a l’analista en la seva pràctica clínica, perquè sobre l’instant present en matèria de realitat social, l’analista és convocat –com qualsevol altre– a pronunciar-se, explicitant les raons del seu esclariment. La neutralitat analítica del gabinet no té res a veure amb el silenci còmplice en l’àmbit polític.

A Fractal subscrivim que a la psicoanàlisi li segueix corresponent un deure al nostre món (que ha esdevingut immund, deia Lacan). Si allò que emmalalteix el subjecte és el pensament, és més que mai necessari que aquest sigui crític en temps on la proposta que impera és l’anomenada neuroanàlisi. És aquí on la psicoanàlisi és convocada a restaurar els seus blasons. Lacan va parlar que també existeix la subjectivitat d’una època, i va fer una crida a no acomodar-se en el més corruptor dels conforts [que] és l’intel·lectual.